És innegable que estem enmig d’una crisi que està tenint i tindrà unes conseqüències importants per a la nostra societat i possiblement per a les futures generacions. També em sembla inqüestionable que ens en sortirem i que d’aquí uns anys algú parlarà d’aquesta crisi com un fet ja passat que va ser un punt d’inflexió en el sistema econòmic, i per tant social, del nostre país i de la nostra societat.
Però tinc la impressió que la crisi més important que ens acompanya i sobre la que no estem treballant és la dels valors. Hem perdut la capacitat de discernir entre el que està bé i el que està malament. Hem perdut la capacitat d’acceptar l’error com una part de l’èxit i l’acceptació del mateix com una part de la condició humana. Estem disposats a tot per imposar la nostra veritat, però som incapaços d’acceptar els nostres problemes com a part de nosaltres mateixos. Podem solucionar la crisi econòmica però si no som capaços de resoldre les mancances estructurals de la societat que la viu no haurem resolt massa res.
La crisi més profunda no és econòmica és de valors.